diumenge, 13 d’abril de 2014

Peu i mig a Europa


 
El moment del gol. Europa més a prop.
El Vila-real està molt a prop d'aconseguir l'objectiu europeu per a la pròxima temporada després de guanyar en un partit que es va posar molt complicat contra un Llevant que no va donar cap facilitat, com ja s'esperava, sobretot en defensa. Els de Caparrós van eixir a especular des d'un primer moment i a imposar un ritme lent que, per desgràcia, prompte es va contagiar el conjunt groc. El Vila-real, durant la primera part, no va trobar la manera de desembossar el partit i imposar un ritme més ràpid i intens per aconseguir obrir el marcador. Els minuts anaven passant i les sensacions no eren gens bones. El Vila-real continuava amb eixa sensació d'impotència i d'un voler i no poder dels darrers partits, el Llevant donava algun avís i Marcelino, ja al cap de 30 minuts de partit, posava a escalfar a Trigueros i Aquino amb la intenció de solucionar prompte la inoperància en el joc ofensiu. Óliver Torres estava prou desaparegut, Pina era un fre més a l'hora de crear joc i no és el que necessitava l'equip en eixe moment, que no era altra cosa que anar a per la victòria.
El deliri col·lectiu va esclatar al Madrigal amb el gol de Perbet.

La segona part va començar amb un Vila-real lleugerament millor i posant més intensitat en atac, però els problemes seguien a l'hora de crear perill enfront d'un rival molt ben col·locat darrere i sense arriscar gens en atac. Van vindre les primeres ocasions; Mario i després Trigueros amb un bon tir de fora l'àrea amb gran resposta de Keilor Navas. El Llevant començava a jugar l'altre partit, la tàctica que millor sap, és a dir, la de fingir. Els jugadors granotes es deixaven caure a terra per a demanar les assistències i així poder parar el ritme que, per moments, imposava el Vila-real. Però esta vegada no ho van aconseguir, esta vegada el futbol no va premiar l'anti-futbol i sí, va premiar, al que més va buscar la victòria. Faltaven 15 segons perquè l'àrbitre assenyalara la fi del partit i l'Elx feia una falta a prop de l'àrea per la part dreta; Trigueros va ser l'encarregat d'executar-la i, quan tots els aficionats es resignaven amb l'empat, apareixia el cap de Jeremy Perbet per a creuar la pilota a la dreta del pal de Keilor Navas. Res va poder fer el porter granota i els jugadors es fonien en una abraçada; l'estadi es venia abaix i l'afició esclatava de goig. Amb el gol, l'àrbitre assenyalava la fi del partit i els 3 punts es quedaven a casa després de dos mesos sense guanyar com a locals. L'afició ovacionava a l'equip i, ara sí, es veia més a prop de l'Europa League.

El Vila-real té ara peu i mig a Europa però falta el mig. Queden 15 punts en joc i la diferència sobre el huité classificat, el València, és de huit punts més el gol average. Les sensacions que el Vila-real està justet de forces, per a mi, són les mateixes. Però ara el que es tracta és de sumar i, poc importa com, sinó, només cal vore com sumen punts, equips com els d'ahir. Endavant i a lluitar per la cinquena plaça mentres es puga.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada