divendres, 13 de desembre de 2013

Història de la Copa, la primera gran gesta

 
Casco marcant un gol al Mérida en Copa.
Ens situem un 24 d'abril de 1971, el Vila-real havia eliminat en l'anterior ronda de la Copa al Mérida sense dificultat (5-0 i 1-0) i tot el poble esperava els setzens de final i la visita del Barça amb il·lusió. Era una cosa gran i inèdita que el primer equip del Barcelona vinguera a jugar al Madrigal en partit oficial i això va crear dins la localitat una expectació molt gran. Conten les cròniques de l'època que els xiquets anaven a la caça dels jugadors blau granes al començament del partit per a vore'ls de prop i tocar-los, cosa que fins llavors només els podien vore en croms. 
Formació del Barcelona en el Madrigal.

El Madrigal, ple fins a la bandera, esperava expectant el xiulit inicial. El CF. Barcelona formava amb Reina, Rifé, Paredes, Eladio, Torres, Costas, Rexach, Fusté, Dueñas (Asensi) i Alfonseda; mentres el Vila-real eixia amb Alapont, Bernal, Loren, Espildora, Eusebio, Linares, Casco (Debón), Burguete (Ureña), Sosa i Esteve. Entrenava al Vila-real Álvaro, amb fama de dur i que havia substituït a Rey amb l'objectiu clar de salvar l'equip. L'àrbitre va ser Urrestarazu del col·legi Biscaí, que va ser molt protestat per l'afició grogueta en diverses ocasions.

Portada d'un diari  de Barcelona al dia següent.


El Vila-real va eixir amb moltes ganes a pressionar al Barça i al cap de dos minuts l'extrem Vila-realenc Casco executava una falta amb potència que se n'anava al travesser de la porteria de Reina, donant així el primer avís. La primera part va transcórrer de la mateixa manera, amb un Vila-real embravit i descarat creant perill sobre la porteria Barcelonista.



A la segona part l'equip blaugrana va començar espolsant-se la pressió i va prendre la iniciativa, però, van ser els groguets qui al minut 13 van aconseguir obrir el marcador; una falta de Paredes sobre Esteve a prop del córner va ser llençada per Casco i una altra vegada Paredes, intentant rebutjar el perill, va cabotejar la pilota, per a la seua desgràcia, per damunt de Reina que es trobava a mitja eixida i la pilota va acabar finalment al fons de la xarxa. 
Un gol històric.
 
El davanter blaugrana Ramón Alfonseda.
El Madrigal esclatava d'alegria i la gesta es veia més a prop. Però el Vila-real no renunciava a marcar un altre gol i a punt va estar el central Loren de rematar un córner en el qual Miguel Reina va rebutjar de punys. El Barça buscava canviar la dinàmica del partit i va eixir Asensi, al minut 23, en lloc de Dueñas, però pràcticament no es va notar i encara va ser Linares qui ho va intentar amb parada de Reina a prop de la mitja hora. Faltant 10 minuts va ser substiuït Casco, el qual va rebre una gran ovació pel seu gran partit, per Debón. Els darrers minuts van ser un assetjament constant del Barça on la defensa i el porter Alapont van estar encertats, però encara va estar a punt l'equip groguet d'aconseguir el segon gol fruit d'un malentés entre Paredes i Reina en el que Debón es va vore sols sense porter rematant de cap, però finalment el porter culé va reaccionar molt ràpidament i va parar la pilota sobre la línia. 
Debón lamentant-se de la gran ocasió perduda.

A la fi el Vila-real aconseguia una gran i merescuda victòria contra el subcampió de la primera divisió que, dies abans, havia perdut el títol de lliga a l'última jornada en benefici del València. El camp era una festa i dins del vestidor l'alegria era enorme.



Com a nota curiosa del partit i misteriosament, el president Pasqual Font de Mora va presentar la seua dimissió irrevocable, cosa que unes hores després ho va pensar millor i no va, finalment, dimitir.



En acabar, després del partit, el segón entrenador del CF Barcelona, Rodri, va posar la típica excusa del terreny de joc que, al seu parer, no estava en condicions òptimes, però també va elogiar el joc del Vila-real quan va dir que no s'explicava com un equip que podia jugar a eixe nivell estava en la zona baixa de la segona divisió; mentrestant Álvaro manifestava que estava content a mitges, ja que, es lamentava de l'última ocasió errada però reconeixia l'esforç dels seus. 


Al sendemà la premsa de Barcelona criticava durament el joc del Barça, amb titulars com: “El Barcelona jugó en plan de fiesta mayor”.



Hores prèvies al partit de tornada Rodri feia estes declaracions donant com a pràcticament feta la victòria del Barça: “Crec que podem guanyar amb relativa facilitat”, mentre Álvaro apel·lava a l'afany de superació dels seus homes i no donava res per perdut. 
Eusebio i Marcial.


Formació del Vila-real al Camp Nou el 2 de maig de 1971.


El partit de tornada, que molts pensaven que seria un tràmit, va ser molt sofrit per als catalans, que malgrat el 2-0 que va acabar la primera part, van haver d'aguantar el coratge i el no donar mai el partit per perdut dels nostres i els van ficar, amb perdó de l'expressió, els collons de corbata. 

Alapont durant la primera part.
Va ser molt comentada la decisió d'Álvaro de canviar al descans a Alapont per Feliciano; Alapont no va estar gens afortunat amb els dos gols i el tècnic va argumentar que el va canviar perquè no estava oferint seguretat a l'equip, prèviament Alapont havia manifestat que tenia molèsties però Álvaro mostrant el seu costat més dur va dir: “De haber sentido alguna molestia era su obligación de habérmelo dicho antes del partido. He decidido relevarle y después me ha dicho que se resentía de una pierna... “
Feliciano intervenint molt bé en una jugada.

En finalitzar el partit el públic català va reconéixer l'esforç i bon joc del Vila-real i el va acomiadar amb aplaudiments. L'Entrenador del Vila-real es va mostrar satisfet a mitges, satisfet pel joc però contrariat pel fet que hagueren pogut donar la sorpresa; si no hagueren rebut dos gols de “circo”. Però l'objectiu reial del Vila-real que era la permanència sí que es va aconseguir, però això ja és una altra història.



Volia parlar d'esta eliminatòria de fa més de 42 anys. Jo no havia nascut encara però sempre havia estat recordada la victòria al Barça per la gent major i a vegades quasi com a un mite, que inclús alguns no es creien quan el Vila-real navegava per aigües de la tercera divisió. Llavors ja, vam fer patir molt al Barça, que finalment va ser el campió de Copa, i sembla que va ser com una profecia del que passaria unes décades després.



Tirada còmica d'un diari de Barcelona especulant la prima del Vila-real.
Ací les fonts en què m'he basat per escriure esta crònica.


Suplement revista Limbo. 



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada